LA COMUNICACIÓ I EL LLENGUATGE

L’home, com a ésser social que és, necessita comunicar-se amb altres persones, ja sigui voluntàriament com involuntàriament.

Una primera aproximació al concepte de comunicació ens indica que és l’acte principal pel qual un individu estableix amb un altre un contacte que li permet transmetre una informació. Del terme comunicació s’han derivat moltes definicions i conceptes, però, fent un resum d'aquesta informació, es pot establir que la comunicació consisteix en: 

1. Fer a un altre partícip del que un té.
2. Descobrir, manifestar o fer saber alguna cosa a algú.
3. Conversar, tractar a algú de paraula o per escrit.
4. Transmetre senyals mitjançant un codi comú a l’emissor i al receptor.

I amb tot això podríem definir la comunicació com:

El llenguatge és el sistema a través pel qual l'home o els animals comuniquen les seves idees i sentiments, ja sigui a través de la parla, de l'escriptura o d'altres signes convencionals, podent utilitzar tots els sentits per comunicar-se.

El terme llenguatge prové de “lingua”:

“lingua” significa llengua o llenguatge i és d’origen llatí.

La lingüística és el nom de la ciència que es dedica a l'estudi del llenguatge, i la filogènia s'encarrega d'estudiar l'evolució històrica d'una llengua.

La comunicació i el llenguatge: TIPUS DE COMUNICACIÓ

Les formes de comunicació humana es poden agrupar en dues grans categories:

Font: http://www.soymimarca.com/el-mito-del-93-en-comunicacion-no-verbal/

Els percentatges i mites que es poden trobar a la xarxa van donar lloc a investigacions per saber realment quant d’important és la comunicació no verbal durant l’acte de la parla. 

El primer estudi va ser realitzat per Morton Wiener i es va centrar en com la gent jutja els sentiments de l'emissor quan aquest diu un missatge incompatible amb el to de veu utilitzat. Morton volia saber què era més important: el contingut o el to.

En l'experiment participaven dues locutores, dones, que havien de llegir 9 paraules diferents. Cadascuna d'elles en un to diferent (positiu, neutre i negatiu). A continuació, es demanava als participants que escoltessin els enregistraments i qualifiquessin el grau d'actitud positiva del parlant. Els resultats indiquen que quan l'actitud comunicada pel contingut contradiu l'actitud comunicada per un to negatiu, tot el missatge es jutja sobre la base d'una actitud negativa.

Per tant, el to usat en parlar és més important i significatiu que les pròpies paraules individuals.

Un altre estudi de Susan Ferris tracta, també, sobre com la gent jutja els sentiments de l'emissor, però aquest cop l’objectiu era trobar la relativa transcendència del to enfront de l'expressió facial.

Consistia en tres tons de veu (enregistraments de tres locutores pronunciant la paraula “potser” de tres maneres diferents) es combinaven amb tres expressions facials (fotos de tres models femenins).

Van trobar que les expressions facials van ser aproximadament 1,5 vegades més importants que el to de veu jutjat per l'actitud de l'emissor.

Finalment, amb aquests dos estudis es van extreure conclusions conjuntes.

Les paraules, la veu i el cos han de ser coherents entre si. Aquesta incoherència pot ser percebuda, i en aquest cas és menys probable que la gent es cregui el que s'està dient. Pel que fa a la fórmula, és aplicable “exclusivament” quan:

1. La conversa és d'índole emocional (sentiments i actituds)
2. Quan sorgeix en aquest procés una incongruència entre el llenguatge verbal i el no verbal (prevalent en aquest cas la comunicació no verbal).

La comunicació i el llenguatge: EL PROCÉS DE COMUNICACIÓ

La comunicació com a procés suposa un intercanvi d’informació, com mostra el gràfic següent:

L’emissor expressa un missatge, utilitzant un codi que el receptor haurà de descodificar per interpretar-lo i poder respondre, produint-se així la retroalimentació. 
La comunicació és un procés actiu, dinàmic, en què tots els elements intervenen. A més, es desenvoluparà en un context concret i amb un codi i canal determinats.

La comunicació i el llenguatge: ERRORS DE LA COMUNICACIÓ

La qualitat de les comunicacions determinarà que el missatge sigui correctament rebut pel destinatari, però en el procés poden aparèixer problemes que donin lloc a errors que, fins i tot, poden canviar el sentit de la comunicació.
Els errors es poden produir en l’emissió del missatge, en la seva recepció o en la seva transmissió.

• Errors en l’emissió del missatge: Es produeixen quan l’emissor es comunica de manera ambigua, sense concreció i amb falta de claredat, es poden produir errors en la comunicació. La millor manera d’evitar que això ocorri consisteix en col·locar-nos en la situació del receptor, analitzant com emetre el missatge per tal que el destinatari l’entengui tal com nosaltres volem.

• Errors en la recepció del missatge: Es produeixen quan el receptor entén alguna cosa diferent del que l‘emissor volia transmetre, ja sigui per circumstàncies personals o per circumstàncies ambientals. Per tal que això no ocorri, s’ha de practicar l’escolta activa, és a dir, que el receptor escolti, pregunti i resumeixi en veu alta per comprovar que capta el missatge tal com pretenia el receptor.

• Errors en la transmissió del missatge: Es produeixen per causes no imputables ni a l’emissor ni al receptor, sinó a altres elements o mitjans utilitzats per a la transmissió del missatge, com el canal, el propi codi (el problema principal del qual podria ser que no el coneguessin prou bé l’emissor o el receptor) o el missatge (ja que pot ser que sigui massa llarg o excessivament breu, o sigui, que resulti difícil d’entendre per qualsevol motiu).

En ocasions, també succeeix de forma transversal LA DEGRADACIÓ DEL MISSATGE:

La comunicació i el llenguatge: TEORIES

PRIMERA TEORIA: Austin i la filosofia del llenguatge comú

Austin sosté que el llenguatge que usem és una eina que el pas del temps ha anat perfeccionant fins a fer-la útil a les finalitats a les quals serveix. La base de qualsevol llenguatge filosòfic o científic ha de ser el llenguatge corrent.

• CONTRA EL VERIFICACIONALISME

Austin es situa fora de la línia en què solien col·locar-se els filòsofs pel que fa a la veritat o la falsedat: per a ells, les proposicions es caracteritzaven sempre com a veritables o falses; no obstant això, Austin en aquesta teoria diu que les llengües tenen una varietat d'estructures molt major de les que es tenen en consideració. D'oracions com:

Quan has arribat?

Surt de la meva habitació immediatament!

Tant de bo deixés de ploure...

No pot decidir-se que siguin ni veritables ni falses: no poden avaluar-se d'acord amb la seva correspondència o no amb la realitat, ja que cap d'elles està pretenent reflectir un estat de coses existent. Conclou l'apartat Contra el Verificacionalisme dient que ser fals no és correspondre a un no-fet, sinó correspondre incorrectament a un fet.

• FAL·LÀCIA DESCRIPTIVA

Lligada a la convicció que els enunciats no són només veritables o falsos, neix una idea que el llenguatge no és exclusivament descriptiu. La descripció d'estats de coses existents al món i la transmissió d'informació no són les úniques funcions del llenguatge: un enunciat pot exercir diferents funcions. En ocasions pot ser important el compliment d'una acció. És el que ocorre, per exemple, amb la frase:

Sí, vull: no descriu un estat de coses, sinó que realitza una acció.

Suposa un punt d'inflexió en la història de la filosofia, els filòsofs normalment s'ocupaven del llenguatge prenent només en consideració la seva faceta descriptiva; amb la proposta d'Austin els enunciats no descriptius adquireixen un lloc propi dins de la reflexió filosòfica.

• ENUNCIATS REALITZATIUS

Una oració és un tipus d'estructura gramatical, abstracta, no realitzada. Un enunciat, en canvi, és la realització concreta d'una oració emesa per un parlant concret en unes circumstàncies determinades. 

El raonament d'Austin és el següent: si hem dit que la veritat es mesura avaluant la correspondència d'una descripció pel que fa als fets que tracta de descriure, un dels factors decisius per determinar-la serà la naturalesa externa del llenguatge mateix. És a dir, és impossible considerar que la veritat sigui una noció de la naturalesa gramatical. El problema de la veritat no és, per tant, un problema del sentit oracional, sinó de l'ús particular d'una oració determinada, pronunciada per un parlant concret en determinades circumstàncies. 

‘Només els enunciats, i no les oracions, poden ser veritables. Això no implica, és clar, que hagin de ser-ho.’

• PARAUES I ACCIONS. Compara:

• LOCUTIU / IL·LOCUTIU / PERLOCUTIU

Austin elabora la seva famosa tricotomia dels actes per un cert lliscament de tots els enunciats cap al terreny dels realitzatius, com si tots ells tinguessin alguns elements comuns. 

1. Acte locutiu: DIR ALGUNA COSA.
2. Acte il·locutiu: En DIR ALGUNA COSA (in sayingsomething).
3. Acte perlocutiu: PER HAVER DIT ALGUNA COSA (by sayingsomething), es refereix als efectes produïts.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

SEGONA TEORIA: Searle i la teoria dels actes de la parla

Les seves idees fonamentals són:

Tots els enunciats són convencionals (i no només, com deia Austin, alguns enunciats realitzatius), en la mesura en què "parlar un llenguatge és prendre part en una forma de conducta (altament complexa) governada per regles" ―(John R. Searle, Actes de parla, p. 22).

• UNITAT MÍNIMA DE COMUNICACIÓ LINGÜÍSTICA: L'acte de parla “emissió d'una oració en condicions apropiades”.
• ES PLANTEJA LA RELACIÓ FORÇA IL·LOCUTIVA/FORMA LINGÜÍSTICA

“Resulta possible que tot acte de parla que es realitzi o pugui realitzar-se estigui determinat de manera singularitzada per una oració donada”. La força il·locutiva que posseeixen els enunciats està en molts aspectes codificada en la llengua en forma de les anomenades modalitats oracionals: imperatiu mandat.

• DISTINGEIX en un enunciat entre el contingut proposicional i la força il·locucionària. Modifica l'esquema tripartit d'Austin i prefereix distingir entre:

1. Actes d'emissió: Els que es realitzen en emetre paraules.
2. Actes proposicionals: Els que es realitzen en referir i predicar.
3. Actes il·locucionaris: Aquells que tenen lloc en enunciar, preguntar, manar, proposar, etc.
4. Actes perlocucionaris: Que són els que produeixen efectes sobre les accions, pensaments o creences dels oïdors.

Les oracions tenen -indicadors proposicionals referencia + predicació -indicadors de força il·locutiva: ORDRE DE PARAULES, ENTONACIÓ + ÚS DE PREDICATS REALITZATIUS.
Realitza una classificació de cinc categories d'actes il·locutius als quals podria reduir-se qualsevol enunciat. Són:

1. ASSERTIUS: Comprometre al parlant amb la veritat de la proposició expressada: afirmar, anunciar, predir, insistir.
2. DIRECTIUS: Intentar fer alguna cosa per l'oïdor: preguntar, prohibir, demanar, recomanar, exigir, encarregar, ordenar.
3. COMPROMISSÒRIS: Comprometre al parlant amb un futur curs de l'acció: oferir, prometre, jurar.
4. EXPRESSIUS: Expressar l'estat psicològic: demanar perdó, perdonar, agrair. 
5. DECLARATIUS: Provocar un canvi al món per mitjà d'ells: sentenciar, batejar, vetar, aixecar una sessió... 

Un mateix contingut proposicional són diferents forces il·locutives, actes de parla indirectes.

També especifica les condicions que regeixen l'adequació dels enunciats.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

TERCERA TEORIA: Anscombre i Ducrot i la teoria de l'argumentació

Teoria de l'argumentació de la llengua sobre la pragmàtica i els actes del parla.
Anscombre i Ducrot enfoquen l'activitat enunciativa dels parlants segons els connectors utilitzats i els operadors d'argumentació.

Sostenen que l'intercanvi verbal, està condicionat per les relacions discursives, que permeten: l'organització lingüística dels enunciats que imposen una sèrie de restriccions en l'orientació de l'argumentació.

En efecte, és la forma en la qual es realitza el procés comunicatiu per aconseguir el llenguatge argumentatiu.
S'han de saber els LÍMITS DELS ENUNCIATS.

La teoria es centra en L’ANÁLISIS DELS CONNECTORS PER RELACIONAR DOS ENUNCIATS.

L'objectiu és que l'enunciat sigui igual a l'argument, destinat a introduir una determinada conclusió o una sèrie de conclusions acceptables per als parlants.

• EL LOCUTOR REALITZA UNA ARGUMENTACIÓ:

Quan es presenta un enunciat com destinat a fer admetre un altre enunciat.

E1: Aquest llibre és molt interessant.

E2: T'aconsello que ho llegeixis.

• ELS ELEMENTS LINGÜÍSTICS QUE ORIENTEN EL POTENCIAL ARGUMENTATIU DELS ENUNCIATS SÓN:

Hi ha connectors que serveixen per a introduir:

1. ARGUMENTS CO-ORIENTATS: Fins i tot, a més...
2. ARGUMENTS ANTI-ORIENTATS: però, no obstant això...

• TEORIA DELS TOPIS ARGUMENTATIUS

Són suports de l'argumentació, relacionats amb les idees, creences o estereotips culturals. Anscombre i Ducrot justifiquen els encadenaments usant els talps implícits per traçar relacions de conclusió entre els enunciats.

Per exemple:

Com és 6 d'agost i estic a Sevilla, em vaig a posar la jaqueta.

Fa calor, anem a la platja. 

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

LA COMUNICACIÓ NO VERBAL

Per començar aquest gran bloc de la COMUNICACIÓ NO VERBAL, no només m’he volgut quedar en el que tots podem entendre fàcilment sobre el significat d'aquest tipus de comunicació. Per aquest motiu, he considerat molt propi fer una prèvia recerca en les opinions de persones que tenen la comunicació no verbal estudiada, que en coneixen totes les seves característiques i que em podran aportar més coneixements tècnics.

En la majoria de casos, els codis no verbals tenen tant o més pes que la paraula. La informació transmesa a través del llenguatge no verbal pot, fins i tot, anul·lar el missatge verbal. 

- Teresa Baró: experta en habilitats de comunicació personal (tw: @tbarocatafau)

La comunicació de persona a persona és al mateix temps gestual i verbal. La comunicació gestual abasta l'expressió del rostre, la posició dels ulls, els moviments de la boca, de les mans, del cap i a més, el to i el volum de la veu. Tot això complementa la comunicació verbal que té un gran significat afectiu. Sobretot il·lustra l'emocional, no l'intel·lectual.

- Eduardo Rodríguez Echandía: psiquiatre de recerca en el camp de la neurologia bàsica aplicada.

Al llarg de trenta anys d'experiments i observació, he demostrat que en una conversa cara a cara entre dues persones, únicament el 7 per cent és veritable comunicació oral, és a dir, emesa amb paraules i amb emissió de veu.

- Albert Mehrabian: expert en llenguatge corporal, professor de psicologia de la Universitat d'Harvard.

La comunicació no verbal és inevitable en presència d'altres persones, fins i tot si decidim no parlar o som incapaços de comunicar-nos verbalment estem emetent missatges de forma no verbal.

- Llibre OCW de la Universitat de Cantàbria 

El cos, segons els experts en comunicació no verbal, parla un llenguatge més sincer que els llavis. Psicòlegs, sociòlegs i antropòlegs coincideixen: és inútil ocultar les nostres intencions. Amb les mirades, postures i gestos diem més de nosaltres mateixos que amb un discurs.

- Abraham Alonso a la revista MuyInteresante 

Comunicació no verbal: ACTES NO VERBALS

Uns estudiants de la comunicació no verbal com Ekman i Friesen, van establir tres variables que tenen influència en els actes no verbals:

• Origen

Pot  ser  fisiològic,  l'imposa  el  nostre  sistema  nerviós,  o  és fruit  del  nostre  entorn (cultura, creences, àmbits..).

Per exemple, a la nostra cultura posar els peus sobre la taula es considera de mala educació, en  canvi, per als nord-americans és  una acció normal, especialment  entre la població masculina i per als musulmans es considera un insult.

• Usos

Aquests actes es poden utilitzar per  realçar, repetir o il·lustrar un missatge verbal, però de vegades pot no tenir relació amb el missatge oral o contradir-ho.

Per exemple, quan parlem per telèfon, inconscientment fem gestos encara que el receptor no ens vegi, això faria referència a la part de realçar, repetir o il·lustrar. En canvi, creuar els braços quan mantenim una conversa pot ser una contradicció ja que és pel fet de tenir fred i no pel que estem parlant. 

• Codificació

És la relació entre el signe i el seu significat i pot ser de dos tipus:

1. ARBITRÀRIA: Quan l’acte realitzat no té  res a veure amb el seu significat. Per exemple, creuar els dits (índex i cor) per desitjar sort.
2. ICÒNICA: Quan l’acte realitzat ha estat  relacionat amb el seu significat. Per exemple, tancar la mà i pujar-la violentament per amenaçar a algú.

Comunicació no verbal: LA IMATGE PERSONAL

La imatge és la nostra carta de presentació. La manera de vestir-nos, comportar-nos i relacionar-nos diu molt de nosaltres mateixos, de forma que resulta necessari acordar aquesta qüestió dins d’un tema de comunicació no verbal.
En la imatge personal, qualsevol detall compta. El llenguatge corporal, vist en punts anteriors, amb els seus components de gestos, mirades, etc. forma part de la imatge, però evidentment l’aspecte físic i la indumentària també són importants. Els modals són un aspecte important de les persones, però saber estar en cada moment és imprescindible per donar bona imatge.

L’aspecte físic és un conjunt d’elements que fan que una persona sigui atractiva, o almenys ho sembli. Cal donar una imatge sana, saludable, cuidada i neta, mantenint una postura correcta, parlar de manera clara, no gesticular massa, assentir, somriure, utilitzar correctament la mirada... Tot l’anterior contribueix a millorar notablement la idea que projectem de nosaltres mateixos.
A més, un factor essencial en l’aspecte físic és la higiene diària, que implica dutxa o bany diari, cabell arreglat i ungles i mans cuidades.

• ¿Què és important per a tenir una bona imatge personal?

1. El complement necessari de la imatge personal és la indumentària. A la feina cal tenir cura d’aquest aspecte i saber adaptar-se a les circumstàncies, ja que no totes les feines són iguals, encara que sempre s’han de tenir en compte unes normes generals.
2. La roba que s’utilitzi ha d’estar sempre neta, planxada i en bon estat de conservació, sense estrips ni descosits.
3. Hi ha diverses regles relatives a la vestimenta en la feina; el lloc de treball que s’ocupa, el departament en què es trobi el treballador, el tipus d’empresa... determinaran la forma de vestir dels treballadors i els permetran anar més o menys arreglats.
4. En efecte, no és el mateix treballar en un lloc en constant contacte amb el públic que en un altre en què no s’hi tracta directament.
5. Algunes empreses exigeixen una certa uniformitat als seus empleats, que hauran de complir aquesta norma.
6. En cas que l’empresa no hagi fixat una normativa relativa de vestimenta, cada treballador pot anar vestit de la forma més ajustada als seus gustos o interessos, i n’hi ha prou de complir les normes generals relatives a la indumentària que ja hem vist.

Comunicació no verbal: TIPUS D'ACTES NO VERBALS

• Emblemes: Fa  referència  a  una  paraula o frase admesa  per  un  nombre gran de gent, normalment  es  realitzen  amb  les  mans o la cara. Per  exemple,  pujar  el  dit  polze significa que és correcte.

• Il·lustradors: Aquests i el llenguatge no verbal van agafats de la mà i s’utilitzen per reforçar la informació  expressada. Per  exemple,  posar  la  mà  horitzontalment  i  cap  endavant mostra oferiment.

• Reguladors: Són els actes no verbals encarregats de dirigir la conversa que duen a terme els interlocutors. Per  exemple, l’acció que realitzem amb  les  mans quan volem dir a l’altra persona que parli més a poc a poc.

Els més habituals són els de negació (equival al “no” verbal) i acceptació (equival al “sí” verbal), tots dos els realitzem amb el cap. Si  fem  bon  ús  d’aquests,  podem  mantenir  el  control  sobre  qualsevol  discurs, negociació...

• Adaptadors: Moviments,  gestos  o  accions  que  fem  inconscientment  amb  finalitat adaptativa (conduir  els  nostres  sentiments  i  controlar  les  nostres  respostes).  Hi ha diferents tipus:

1. Adaptadors socials. Es duen a terme en les relacions entre persones.  Per exemple, donar la mà, fer dos petons...
2.  Adaptadors  instrumentals. Són  apresos  amb  la  finalitat  de  realitzar  una feina.  Per  exemple,  l’acte  d’arremangar-se  vol  expressar  que  estem preparats per realitzar alguna feina.
3. Adaptadors de subsistència. És relaciona amb l’existència de necessitats. Per  exemple,  alimentar-se,  descansar,  dubtar  (Quan  ens  toquem  el  llavi inferior o la barbeta)...

Comunicació no verbal: TIPUS D'ELEMENTS

Dins de la comunicació no verbal trobem tres tipus d’elements a estudiar:

• Paralingüística: Estudia els aspectes no semàntics del llenguatge; to de veu, ritme utilitzat, volum, silencis, timbre...

• Cinèsica: Estudia el significat dels moviments humans; creuar braços, cames...

• Proxèmica: Proposta per Edward T. Hall per analitzar la utilització de l’espai entre els interlocutors.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

ELEMENTS PARALINGÜÍSTICS

El parallenguatge està determinat per dos factors: el codi i el  missatge. Tot i així, existeixen variacions lingüístiques, per exemple: l’idioma.

D’altra banda existeixen variacions no lingüístiques, com el ritme, el to o el volum de la veu, que  es  realitzen  involuntàriament  encara  que  també  les  utilitzem  per comunicar-nos. 

La paralingüística, en general, s’encarrega d’estudiar aquestes tres variacions  no lingüístiques.

El  parallenguatge  està  relacionat  amb  els  senyals vocals no verbals establerts quan parlem, aquest, fa referència a la forma i no al fet de  parlar.  La  paralingüística  depèn de les circumstàncies de l’emissor i els seus sentiments. Això es l’anomenat comportament para-lingüístic.

Els comportaments principals es poden dividir en tres grups:

Analitzem cadascun dels aspectes:

• Latència de resposta: Temps  que  transcorre  entre  la  finalització  del  discurs  per part  de  l’emissor  i  la resposta de l’interlocutor.
• Volum: El volum ha de concordar amb les característiques del lloc on es doni la conversa, amb el nombre d’interlocutors i el tipus d’activitat. Un  volum  baix  indica vergonya,  submissió  o  tristesa.  Mentre  que  un  volum  alt transmet autoritat, seguretat en un mateix o domini de la situació.
• To de veu: Qualitat  vocal  o  ressonància  de  la  veu.  Permet  comunicar  actituds, sentiments  i emocions. Diversifica i modifica el significat del missatge verbal. Distingim tres tipus:

1. Ascendent. Transmet fermesa, determinació i confiança. 
2. Descendent. Expressa dubte, indecisió o interrogació.
3. Mixta. Suggereix ironia i sarcasme.

• Claredat: És fonamental a l’enteniment del missatge. Comporta una correcta vocalització.
• Velocitat: Transmet  informació  actitudinal  del  comunicador:  grau  d’interès,  domini de la situació, nerviosisme... Els canvis de velocitat i entonació donen ritme al discurs.
• Pauses: Estan  directament  relacionades amb el punt anterior. Permeten l’assimilació del missatge per a l’interlocutor i, correctament utilitzades, transmeten seguretat en el missatge comunicat. Es poden interpretar de manera positiva o negativa.
• Fluïdesa: Indica les pertorbacions en la parla. Està directament relacionada amb la capacitat d’enllaçar i exposar idees. Perquè el nostre ritme sigui adequat en una conversa, hem de dir  entre 100 i 150 paraules per minut, per sobre de  les 200 es diu que la persona  és  taquilàlia, parla molt de pressa i és difícil entendre-la, mentre que per sota de 100 és bradilàlia (parla molt lent i avorreix).Falsos començaments, repeticions,  silencis  excessius...  Aquests  factors  causen sensació  d’inseguretat, poc  interès  o  ansietat.  Per  tant,  a  les  exposicions orals preparades s’han d’evitar.
• Timbre: Registre que ens permet distingir una persona de manera immediata. Es distingeix en quatre graus: molt baix, mig baix, alt o molt alt.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

ELEMENTS DE LA CINÈSIA

La cinèsica és l’estudi dels gestos i postures corporals com a medi d’expressió, com a pare de la cinèsica moderna trobem a Birdwhistell.

La cinèsica classifica els factors associats al comportament de la següent manera:

• GESTOS

Els moviments del cos s’analitzen als gestos. Aquests ens delaten segons el nostre estat d’ànim o sobre el punt de vista que tenim d’algú.(cara, mans,  cames...).  Hi  ha  gestos que s’utilitzen  en  diferents països  però  que també  tenen  diferents  significats. 
Per exemple, treure  la  llengua  per  als Occidentals  és  un  signe  de  burla  i  mala educació  mentre que  per  als Tibetans  és  un  signe  d’amabilitat. 

En els gestos més importants, les protagonistes són les mans. Aquestes tenen tres intervencions:

Avui dia s’han identificat cinc tipus de gestos:

1. Gestos  emblemàtics.  Són  senyals  emeses  intencionalment  que representen una paraula o oració coneguda. Per exemple, agitació de la mà per salutacions.
2. Gestos  il·lustratius.  Per fer una utilització d’aquests, és necessari que hi hagi  oberta  una  comunicació  verbal.  Tenen  la  funció  de  fer  més  precís  el missatge transmès per mitjà de paraules. Per exemple, senyalar.
3. Gestos pantògrafs.  S’utilitzen per expressar emocions i aporten dinamisme a  la  conversa.  També  reflecteixen  l’estat  d’ànim  de  l’interlocutor.  Per exemple, el joc de dits.
4. Gestos  reguladors  de  la  interacció.  Són  emesos  per  l’emissor  i  regulen les  intervencions  en  una  conversa.  Per  exemple,  l’acomiadament  finalitza una conversació.
5. Gestos  d’adaptació.  S’utilitzen  per  controlar  emocions que  volem  ocultar. No  expressen  el  que  realment  sentim,  s’experimenta  una  sensació incòmoda  que  es  manifesten  finalment  en  els  gestos  adaptadors.  Per exemple, tocar-nos el nas repetidament quan estem nerviosos.

• POSTURES I EL COS

1.     Són més estables que els  gestos, poden  trigar  minuts o inclús hores. S’analitza la forma d’estar de peu, com seiem o la forma de caminar. La  postura  és  un  element  clau  pels  psicoanalistes,  és  la  clau  de  la comunicació no verbal més fàcil de descobrir i observar-la pot resultar molt entretingut.

Albert Scheflen (investigador de la comunicació humana) va descobrir que les persones   imiten  les  actituds  corporals d’altres.

Per exemple, dos amics seuen exactament de la mateixa manera, la cama dreta creuada sobre l’esquerra, i les mans entrellaçades darrere el cap.

Creu que quan dues  persones comparteixen  un  mateix  punt de vista, comparteix  també  la  postura. Això s’anomena postures congruents, en canvi quan no són congruents, que no adopten la mateixa postura, significa que hi ha establertes distàncies psicològiques.
Les postures de les cames i les expressions a través del cos mereixen més atenció.

Podem afirmar que la postura és tan personal com la signatura i reflecteix el nostre caràcter.

Sempre s’ha de donar la sensació d’estar relaxat i atent a l’altra persona. El nostre cos manifesta el nostre estat d’ànim, de forma que és aconsellable una postura relaxada de mans i cames, però sense creuar-les. Cal evitar la inexpressió o els moviments continuats, com ara tocar-se la cara, mossegar-se les ungles, tocar-se l’orella, fer girar un anell, moure una cama de manera rítmica...
La postura expressa actituds i emocions, a més d’acompanyar la parla. És aconsellable controlar la postura corporal i també saber identificar la dels nostres interlocutors.
Per exemple:

1. El cos cap endavant indica apropament/aproximació i expressa atenció.
2. Retirar-se (retrocedir o girar-se cap a l’altre costat) se sol considerar manifestació de rebuig.
3. El tronc recte o inclinat cap enrere, el cap recte i les espatlles elevades, mostren arrogància.
4. Una postura d’abatiment es podria descriure amb el cap enfonsat, les espatlles que pengen, el pit enfonsat i el tronc cap endavant.

• MIRADA

A partir dels ulls es transmet molta informació,  és  una indicació de què escoltem al nostre interlocutor. Hi ha tres tipus de mirades:

1. Mirada  laboral.  Ambientades en llocs de treball, s’ha d’intentar que  la  nostra mirada  no estigui  per  sota  dels  ulls  de  l’altra persona.
2. Mirada social. La nostra mirada està per sota de l’altra persona.
3. Mirada intima. Els ulls de l’emissor recorren de dalt a baix el cos de l’interlocutor.

No mirar als ulls quan parlem amb algú, és signe de timidesa, i creuar mirades amb la persona amb la qual estableixes el diàleg transmet confiança i seguretat.

L’estudi de la mirada contempla diversos aspectes:

1. Les pupil·les dilatades indiquen interès i atractiu. Quan uns ulls tenen les pupil·les contretes produeixen recels.
2. Respecte del parpelleig, com més parpelleja una persona significa que més intranquil·la se sent.
3. Un contacte ocular molt prolongat s’utilitza quan s’intenta dominar, amenaçar o influir sobre algú. Normalment, es considera com a superioritat, falta de respecte, amenaça o actitud amenaçant. Un contacte poc prolongat sol significar falta d’atenció, descortesia, falta de sinceritat, inseguretat, submissió... 

• CONTACTE CORPORAL

La  distància  física  entre  persones  que  es  comuniquen indica la proximitat emocional entre aquestes.

Per exemple, girar l’esquena o mirar cap a un altre costat és una manifestació de rebuig.

• EL SOMRIURE I L'EXPRESSIÓ FACIAL

El somriure, més que comunicar, afavoreix la comunicació, ja que transmet simpatia, alegria, felicitat i sempre relaxa en situacions de tensió. Però cal anar amb compte, ja que un fals somriure pot entorpir qualsevol procés comunicatiu i crear recels en l’interlocutor.
En l’àmbit laboral, hi ha situacions i moments en què somriure suposaria falta d’educació o imprudència. Per exemple, en donar una mala notícia a un client. 

Però al llarg de qualsevol conversa o enmig de qualsevol situació sempre hi haurà un moment en què el somriure serà ben acollit.

A través de la cara, concretament, els ulls i la boca, es transmet molta informació. Ekman, va dir que existeixen set emocions bàsiques que es transmeten a través de l’expressió facial (alegria, tristesa, por, enuig, fàstic , menyspreu i sorpresa.)

En  aquest  àmbit  té  molta  importància  l’anàlisi  del  somriure,  on  hi  ha  dos tipus:

• Somriure  senzill (no  es  veuen  les  dents)  a  la  mateixa  vegada poden ser:
• De  baixa intensitat, habituals en èpoques d’adolescència transmeten inseguretat.
• D’alta  intensitat,  habituals  per  saludar  a  persones desconegudes, transmeten confiança.
• Somriure  superior (es  veuen  les  dents  superiors)  transmeten alegria i s’utilitzen amb persones de confiança o si ets extravertit.

• LA CULTURA

Cada  cultura  té  el  seu  codi  d’expressió,  això  provoca  mal entesos, ja que de vegades es confonen els gestos.

• EL GÈNERE

La comunicació no verbal pot ser percebuda d’una manera diferent entre els homes i les dones. Aquestes diferències tenen molt a veure amb el poder i la posició social.

Per exemple,  les  dones  ens  limitem  a apropar-nos  més  amb  el  cos  però  interrompem amb més freqüència  el contacte  visual, en canvi els homes estan col·locats d’una manera més allunyada però la mantenen.

• L'ENCAIXADA DE MANS

Els homes i les dones s’estrenyen la mà en trobar-se i acomiadar-se, de manera que l’encaixada de mans es converteix en una forma de comunicació no verbal que reflecteix com és una persona i la imatge que transmet d’un mateix. És la situació més estesa en el món i reflecteix molt de les persones que tenim davant.

Com es dóna la mà correctament?

1. Llevat d’excepcions, sempre s’ha de donar la mà dreta.
2. Cal estendre completament la mà i estirar el braç en angle recte (ni totalment estès ni enganxat al cos).
3. S’ha d’encaixar la mà de manera ferma i decidida, però sense fer mal.
4. L’encaixada ha de ser curta.
5. Es pot fer un petit gest d’apujar i abaixar la mà, però de forma ràpida.
6. La mà s’ha de mantenir el més seca possible i, evidentment, neta.
7. En donar la mà, és imprescindible mantenir el contacte visual i somriure.

Quin és el significat de l’encaixada de mans?

Segons alguns experts, una encaixada de mans llarga i forta sol significar determinació, força i rivalitat.

• Si es dóna la mà des d’una altura major que la de l’altra persona, es dóna a entendre una posició dominant.
• Si, per contra, es dóna de forma inferior, per sota de l’altra mà, significa timidesa, temor i falta de confiança.
• Si les dues mans es donen a la mateixa altura significa igualtat, equivalència de posicions, fraternitat. Utilitzar aquests recursos se sol der en l’àmbit de negocis per marcar postures.
• La mà flàccida produeix encara més rebuig que l’encaixada excessiva. Demostra timidesa, inseguretat i falta de confiança en un mateix i en el seu interlocutor.
• Estrènyer la mà dreta i tancar la salutació amb l’esquerra, o agafant el canell, és un estil que provoca possessió, força o seguretat. No és apropiat si no es coneix bé l’altra persona.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

ELEMENTS DE LA PROXÈMICA

La proxèmica es refereix a l’ampli conjunt de comportaments no verbals (definits per les diferents cultures o tipus de  relacions personals) que estan relacionats amb la utilització  i  estructuració de l’espai immediat de la persona, i com aquest ús condiciona el missatge, però sobretot les relacions interpersonals.

En la comunicació, cada persona té un espai en el qual  se sent a gust. És per això que  conèixer  les  distàncies  interpersonals  ajuda  a  respectar  els  altres.  Un antropòleg  nord-americà  i  investigador  intercultural  anomenat  Edward  Hall  l’any 1963 va establir quatre zones d’aproximació.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Alguns exemples de diferents situacions on trobem aquests tipus d'elements de la comunicació no verbal.