La comunicació i el llenguatge: TEORIES

PRIMERA TEORIA: Austin i la filosofia del llenguatge comú

Austin sosté que el llenguatge que usem és una eina que el pas del temps ha anat perfeccionant fins a fer-la útil a les finalitats a les quals serveix. La base de qualsevol llenguatge filosòfic o científic ha de ser el llenguatge corrent.

• CONTRA EL VERIFICACIONALISME

Austin es situa fora de la línia en què solien col·locar-se els filòsofs pel que fa a la veritat o la falsedat: per a ells, les proposicions es caracteritzaven sempre com a veritables o falses; no obstant això, Austin en aquesta teoria diu que les llengües tenen una varietat d'estructures molt major de les que es tenen en consideració. D'oracions com:

Quan has arribat?

Surt de la meva habitació immediatament!

Tant de bo deixés de ploure...

No pot decidir-se que siguin ni veritables ni falses: no poden avaluar-se d'acord amb la seva correspondència o no amb la realitat, ja que cap d'elles està pretenent reflectir un estat de coses existent. Conclou l'apartat Contra el Verificacionalisme dient que ser fals no és correspondre a un no-fet, sinó correspondre incorrectament a un fet.

• FAL·LÀCIA DESCRIPTIVA

Lligada a la convicció que els enunciats no són només veritables o falsos, neix una idea que el llenguatge no és exclusivament descriptiu. La descripció d'estats de coses existents al món i la transmissió d'informació no són les úniques funcions del llenguatge: un enunciat pot exercir diferents funcions. En ocasions pot ser important el compliment d'una acció. És el que ocorre, per exemple, amb la frase:

Sí, vull: no descriu un estat de coses, sinó que realitza una acció.

Suposa un punt d'inflexió en la història de la filosofia, els filòsofs normalment s'ocupaven del llenguatge prenent només en consideració la seva faceta descriptiva; amb la proposta d'Austin els enunciats no descriptius adquireixen un lloc propi dins de la reflexió filosòfica.

• ENUNCIATS REALITZATIUS

Una oració és un tipus d'estructura gramatical, abstracta, no realitzada. Un enunciat, en canvi, és la realització concreta d'una oració emesa per un parlant concret en unes circumstàncies determinades. 

El raonament d'Austin és el següent: si hem dit que la veritat es mesura avaluant la correspondència d'una descripció pel que fa als fets que tracta de descriure, un dels factors decisius per determinar-la serà la naturalesa externa del llenguatge mateix. És a dir, és impossible considerar que la veritat sigui una noció de la naturalesa gramatical. El problema de la veritat no és, per tant, un problema del sentit oracional, sinó de l'ús particular d'una oració determinada, pronunciada per un parlant concret en determinades circumstàncies. 

‘Només els enunciats, i no les oracions, poden ser veritables. Això no implica, és clar, que hagin de ser-ho.’

• PARAUES I ACCIONS. Compara:

• LOCUTIU / IL·LOCUTIU / PERLOCUTIU

Austin elabora la seva famosa tricotomia dels actes per un cert lliscament de tots els enunciats cap al terreny dels realitzatius, com si tots ells tinguessin alguns elements comuns. 

1. Acte locutiu: DIR ALGUNA COSA.
2. Acte il·locutiu: En DIR ALGUNA COSA (in sayingsomething).
3. Acte perlocutiu: PER HAVER DIT ALGUNA COSA (by sayingsomething), es refereix als efectes produïts.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

SEGONA TEORIA: Searle i la teoria dels actes de la parla

Les seves idees fonamentals són:

Tots els enunciats són convencionals (i no només, com deia Austin, alguns enunciats realitzatius), en la mesura en què "parlar un llenguatge és prendre part en una forma de conducta (altament complexa) governada per regles" ―(John R. Searle, Actes de parla, p. 22).

• UNITAT MÍNIMA DE COMUNICACIÓ LINGÜÍSTICA: L'acte de parla “emissió d'una oració en condicions apropiades”.
• ES PLANTEJA LA RELACIÓ FORÇA IL·LOCUTIVA/FORMA LINGÜÍSTICA

“Resulta possible que tot acte de parla que es realitzi o pugui realitzar-se estigui determinat de manera singularitzada per una oració donada”. La força il·locutiva que posseeixen els enunciats està en molts aspectes codificada en la llengua en forma de les anomenades modalitats oracionals: imperatiu mandat.

• DISTINGEIX en un enunciat entre el contingut proposicional i la força il·locucionària. Modifica l'esquema tripartit d'Austin i prefereix distingir entre:

1. Actes d'emissió: Els que es realitzen en emetre paraules.
2. Actes proposicionals: Els que es realitzen en referir i predicar.
3. Actes il·locucionaris: Aquells que tenen lloc en enunciar, preguntar, manar, proposar, etc.
4. Actes perlocucionaris: Que són els que produeixen efectes sobre les accions, pensaments o creences dels oïdors.

Les oracions tenen -indicadors proposicionals referencia + predicació -indicadors de força il·locutiva: ORDRE DE PARAULES, ENTONACIÓ + ÚS DE PREDICATS REALITZATIUS.
Realitza una classificació de cinc categories d'actes il·locutius als quals podria reduir-se qualsevol enunciat. Són:

1. ASSERTIUS: Comprometre al parlant amb la veritat de la proposició expressada: afirmar, anunciar, predir, insistir.
2. DIRECTIUS: Intentar fer alguna cosa per l'oïdor: preguntar, prohibir, demanar, recomanar, exigir, encarregar, ordenar.
3. COMPROMISSÒRIS: Comprometre al parlant amb un futur curs de l'acció: oferir, prometre, jurar.
4. EXPRESSIUS: Expressar l'estat psicològic: demanar perdó, perdonar, agrair. 
5. DECLARATIUS: Provocar un canvi al món per mitjà d'ells: sentenciar, batejar, vetar, aixecar una sessió... 

Un mateix contingut proposicional són diferents forces il·locutives, actes de parla indirectes.

També especifica les condicions que regeixen l'adequació dels enunciats.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

TERCERA TEORIA: Anscombre i Ducrot i la teoria de l'argumentació

Teoria de l'argumentació de la llengua sobre la pragmàtica i els actes del parla.
Anscombre i Ducrot enfoquen l'activitat enunciativa dels parlants segons els connectors utilitzats i els operadors d'argumentació.

Sostenen que l'intercanvi verbal, està condicionat per les relacions discursives, que permeten: l'organització lingüística dels enunciats que imposen una sèrie de restriccions en l'orientació de l'argumentació.

En efecte, és la forma en la qual es realitza el procés comunicatiu per aconseguir el llenguatge argumentatiu.
S'han de saber els LÍMITS DELS ENUNCIATS.

La teoria es centra en L’ANÁLISIS DELS CONNECTORS PER RELACIONAR DOS ENUNCIATS.

L'objectiu és que l'enunciat sigui igual a l'argument, destinat a introduir una determinada conclusió o una sèrie de conclusions acceptables per als parlants.

• EL LOCUTOR REALITZA UNA ARGUMENTACIÓ:

Quan es presenta un enunciat com destinat a fer admetre un altre enunciat.

E1: Aquest llibre és molt interessant.

E2: T'aconsello que ho llegeixis.

• ELS ELEMENTS LINGÜÍSTICS QUE ORIENTEN EL POTENCIAL ARGUMENTATIU DELS ENUNCIATS SÓN:

Hi ha connectors que serveixen per a introduir:

1. ARGUMENTS CO-ORIENTATS: Fins i tot, a més...
2. ARGUMENTS ANTI-ORIENTATS: però, no obstant això...

• TEORIA DELS TOPIS ARGUMENTATIUS

Són suports de l'argumentació, relacionats amb les idees, creences o estereotips culturals. Anscombre i Ducrot justifiquen els encadenaments usant els talps implícits per traçar relacions de conclusió entre els enunciats.

Per exemple:

Com és 6 d'agost i estic a Sevilla, em vaig a posar la jaqueta.

Fa calor, anem a la platja. 

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------